Des d'allí on ho vaig deixar…

Amb molta il.lusió i ganes de tirar-lo endavant. Tanmateix, coneixedor que requeria d'una important dosi de temps. "Amb la periodicitat que el meu temps em permeti..." -avisaven les primeres quatre ratlles de benvinguda al blog-. Lluny de pensar-me que em jugaria tan mala passada. Aquell qui dicta sentència; el mateix que col.loca cadascú al seu lloc o del cual dicen que es oro. El qui no m'ha permès escriure-hi més. No serà tant, pensarà algú... Valgui'm el preuat element com excusa. És qüestió de temps. Curioso elemento el tiempo.

Molt ha plogut des d'aleshores (en el seu sentit figurat, no pas on i quan havia de fer-ho).

(1) Més encara ho ha fet, des dels seus inicis. Aquella música que de ben petit ja em va dir alguna cosa.
-Porta'm una cinta verge demà i te'l gravo. (Jo no sabia què era allò)
-Demana que et comprin una cinta verge i jo t'ho passo -em va tornar a dir-.
Ell ni se'n deu recordar. A mi em va quedar a la memòria. Total, es referia a un "casette". Com havia de saber que n´hi havia de "buits"?!? I com m'havia d'imaginar que se'l podia omplir de cançons d'altres?!?
I sí, sí… l'endemà d'haver-l'hi donat em retornava aquella cinta TDK de color negre i de 90 minuts -sobretot que sigui de noranta, si no no m'hi cabrà!!-. Quin fart d'escoltar-la em vaig fer. S'ha acabat, Vine a la festa, Com més et coneixo…, Tarragona m'esborrona, Està plovent… Entre moltes. Els Pets ja s'havien obert camí en aquell fenomen dels darrers vuitanta o primers noranta que coneixia com a rock català. I tal i com van fer el sensacional i malaguanyat Carles Sabater i Pep Sala (amb els Sau), el Gerard Quintana i companyia amb els Sopa de cabra, el Pemi Fortuny i els seus Lax 'n Busto o -particularment en menor mesura- els Sangtraït, els Pets també van marcar-me. Ells són però, (per diferents circumstàncies) els qui millor han sobreviscut al pas del temps.
Així que em va fer gràcia quan vaig assabentar-me de la seva nova gira "Els Pets fan teatre" (sempre n'estic buscant, sóc molt d'anar a concerts jo) i vaig decidir no perdre'm la cita a l'auditori de Barcelona.
Una gira de cel.lebració dels seus 20 anys. Un espectacle diferent. Lluny de les típiques actuacions de festes majors d'estiu, pavellons plens de suor, salts, cervesa i crits… Els Pets van tocar, en un ambient més íntim, un bon repertori de nous temes, alguna de les seves cançons velles i un bon grapat de no tan velles. Denúncia social, situacions de la vida quotidiana i un toc d'amor i tendresa segueixen sent els arguments que reflecteixen a la lletra de les seves cançons.
Una correcte escenificació, una bona connexió amb el públic i una gran riquesa instrumental que, unides a les seves grans cançons van demostrar-nos per què la banda de Constantí ha pogut permetre's el luxe de commemorar els seus 20 anys de carrera i fer-ho a més, d'aquesta manera.
Felicitats doncs per a ells.


(2) On sí acostuma a ploure és a terres angleses. O almenys això diuen. Jo també ho pensava així, però després de passar-hi una bona temporada l'any passat, no sé si vaig canviar d'idea, si m'hi vaig acabar acostumant o si bé la meravellosa London m'eclipsava les inclemències climàtiques. Quasi que optaria per una barreja de les tres.
El fet és que aprofitant un parell d'exàmens que hi tenia pendents, el pont de desembre i dos dies de vacances que em van concedir, vaig poder arreglar-m´ho per a passar-hi una setmana. I quines ganes en tenia!!

Aquelles ganes de retrobar-se amb grans amics,
De respirar de nou aquell aire diferent,
De sentir que formes part d'aquella gran ciutat i que, al mateix temps, aquella gran ciutat forma part de tu,
Una ciutat oberta, cosmopolita, tan moderna com clàssica, multirracial, lliure
Una ciutat rica en cultura, en persones, rica en bellesa, rica en petits racons i en grans extensions,
Una CIUTAT en majúscules, on viure i aprendre, on formar-se,
Una ciutat per jugar a descobrir-la,
Un símbol d'Europa, un símbol mundial, un exemple a seguir per a tants i tantes
Una ciutat olímpica…
Una ciutat que em porta innombrables records, tots bons...

L'arribada aquell 7 d'octubre,
La vida a la residència i les grans amistats,
Catalans, espanyols, italians, anglesos, francesos, mexicans, paquistanesos, indis, xinesos, alemanys, l'hungarès, israelians, el colombià i un llarg etzètera,
El preciós barri de Hampstead,
L'espera a la cua de la creperia,
Aquell trajecte fins a Baker Street,
La sala d'estar d'aquells baixos a Notting Hill,
La singularitat del mercat de Camden,
El Rolls aparcat davant Harrod's,
L'exclusivitat de New Bond Street,
Onades de gent a Oxford Street,
La cançó que tocava cada matinada aquell negret indigent a Piccadilly i la seva rialla,
El nostre acompanyament,
La Mary Poppins, The Lion King, We will rock you, Mamma Mia i en Sinatra,
Una sastreria a Brompton Road,
El pianista d'aquell saló de te,
Un partit de futbol a un pub,
Un dissabte per la tarda a Covent Garden,
Un matí de diumenge a Portobello Road,
L'inmensitat del Hyde Park,
Un concert al Royal Albert Hall,
La fotografia al Big Ben i The Parliament Houses,
Les banderes camí a Buckingham Palace,
Aquells cignes del llac de St. James Park,
L'esquirol que menjava a Regent's Park
L'enrenou d'un matí laborable a la city,
Aquell sopar a Canary Wharf,
L'arreveure el 22 de desembre,
Les abraçades el 8 de juny,
Aquell arc de sant martí des de l'habitació de la planta quatre,
Estirar-se al llit i escoltar l'Aute i el Sabina dia sí, dia també,
El viatge a Roma,
Les vostres visites,
Aquella nit amb la guitarra,
Aquelles connexions telefòniques plenes de nervis,
Primer a la copa (campions!!) i després a la semi-final del play-off (quin patir!!),
Els dos viatges per veure la final de lliga (no me'n puc estar),
L'Espanyol campió de Copa!!!!,
La vista del London Eye,
El Belfast anclat al Thames i el Tower Bridge de fons,
La World Premier de Harry Potter a Leicester Square,
Umbaba, Chinawhite, el Bar Solona i el Quixote's,
Aquell night bus número 13,
Les festes a la LSE,
Aquella pinta de Guiness,
Els aprovisionaments al badulaque,
Les casetes blanques de Chelsea,
Els carrers estrets del Soho,
Els jerseys del Mickey i la gorra militar!,
Aquelles nits xerrant a l'habitació,
Els Depeche Mode al Wembley Arena,
El venedor de fruita de l'estació,
El ham&cheese croissant del Barista,
Les inanimades figures del Madamme Tussaud's,
La visita a Oxford,
Aquelles Strawberries tartalettes del Paul's,
Els sopars "espanyols" i la sangria de la Champions,
"L'obra'm que vindré tard",
El "porta'm tabac",
El Glenfiddich,
El somriure dels cambrers del Wassaba,
La sensació que mai podria acabar d'escriure els bons records que guardo…

Retrobar-me, en definitiva, amb tots ells i reviure'ls. Així ho vaig fer. De ben segur que hi tornaré.


(3) Algunes vegades m'havia vingut al cap aquell pensament i provava d'imaginar què passaria quan ella no hi fos. Se'm feia impossible, la veritat. Era conscient, però, que la resposta arribaria en un futur no massa llunyà. Més valia deixar-ho córrer i no pensar-hi. Tot anava bé…

Va ser a principis de desembre, just després del pont, quan em van dir que l'àvia no estava massa bé. ("No estava massa bé"…) Al principi hom sempre pensa i espera que no es tracti de res important. Van fer-li unes quantes proves, però el diagnòstic no era massa clar, almenys pel que fa a la "malaltia". Certament, a una determinada edat, qualsevol malaltia, per petita que sigui, pot esdevenir en un gran obstacle.

Semblava que la situació no millorava, més aviat el contrari. "L'àvia no està massa bé" havia passat a "l'àvia està malament". Quan vaig anar a visitar-la vaig poder adonar-me'n. Juraria que ja feia un bon temps que no m'havia rondat més pel cap el dia en que faltés. Però, aquesta vegada aquell pensament se'm va tornar a fer present. I no només a mi. L'àvia s'estava apagant. L'àvia estava vivint els seus últims dies. Tot i així a tots se'ns feia impossible d'imaginar-nos un buit tan gran. Aquella mare de dotze, àvia de seixanta i besàvia de vuitanta i tants, no podia deixar-nos. Segur que no ho faria.

Els següents dies es van fer molt llargs per a tota la família Sala. Van comunicar-nos que segurament no passaria del cap de setmana o en tot cas, principis de la setmana vinent. El Luti va arribar de París per unir-se a tots els seus germans. Tots ells i la Mercè passaven nit i dia a l'habitació de l'àvia. Néts i besnéts tampoc paraven d'entrar i sortir-ne. En qualsevol moment podia deixar-nos i tothom volia ser al seu costat i en aquella casa on al llarg dels anys es va cimentar la nostra gran família. Quina sort poder estar a casa i envoltada de tots ells. Però, per sort, la nostra, la d'haver pogut pertànyer a aquesta família que gràcies a tu es va fer gran. I és tan gran!

(…) Va passar el cap de setmana i tot i que l'àvia ja ni tan sols menjava, semblava que encara volia estar una mica més amb tots nosaltres. Dilluns, dimarts… es tornaven a repetir les mateixes escenes. La casa plena a totes hores. Era tan dur com -ara que me n'adono- bonic. Tots voliem ser-hi al mateix temps que ens feiem costat.

Dimecres al matí jo era a la feina. El meu pensament però, era a casa l'àvia. Tots els qui no podiem ser-hi físicament, el teniem allà. Sabia que en qualsevol moment podia rebre la notícia. N'estava preparat (si és que mai se'n pot estar en casos com aquest). Als volts de les dotze del migdia vaig rebre un missatge del Litus. "Pau, l'àvia ja no està entre nosaltres", deia. Aquell cor tan gran havia deixat de bategar. Deixava enrera una vida exemplar, d'amor i d'entrega. Una vida meravellosa. De ben segur que amb l'orgull i la felicitat del camí recorregut. Després d'una vida intensa i uns darrers dies acompanyada de tots els seus i a casa seva, l'àvia Maria se n'anava de la millor manera que podia fer-ho. Amb tot això, i amb l'esperança de retrobar-se amb el seu fill Joaquín i l'abuelito José, que la devien estar esperant i amb qui deu trobar-se mentre escric aquestes ratlles.

Vaig desplaçar-me cap a Terrassa el més ràpid que vaig poder. En arribar, vaig trobar-m'hi tots els tiets. Molta serenitat tot i el desconsol. El Tomy arribava poc després que jo i recordo com va abraçar-se a la Tia Pili i va trencar a plorar. Tots els cosins havien anat a dinar plegats. Vaig unir-me a ells.
La tarda a casa l'àvia va ser una constant desfilada d'amics i coneguts de la família. En arribar la nit, els tiets van establir uns torns per a fer-li companyia. L'endemà seria l'enterrament. Els meus germans, el Santi, el Litus, la Pili, el Kike, el Tomy, la Glòria i l'Edu també vam quedar-nos-hi fins ben entrada la matinada. Anar xerrant, recordant vells temps, explicant anècdotes…

L'enterrament i missa funeral pel seu etern repòs va tenir lloc el dia següent a la catedral del Sant Esperit. Tot seguit vem acompanyar l'àvia al cementiri per a donar-li sepultura.

Després d'uns dies molt durs en venien d'altres, segurament encara més durs. El suport i la unió de tota la família van fer-los més fàcils del que s'aventuraven. El dinar de nadal i el sopar de fi d'any, tot un exemple.

Gràcies a tots vosaltres. I sobretot a tu, àvia, per la gran família que vas formar i tot el que ens has estimat.

Sé que sempre seràs entre nosaltres. Nosaltres sempre et durem al cor. Moltes gràcies!