Des d'allí on ho vaig deixar…

Amb molta il.lusió i ganes de tirar-lo endavant. Tanmateix, coneixedor que requeria d'una important dosi de temps. "Amb la periodicitat que el meu temps em permeti..." -avisaven les primeres quatre ratlles de benvinguda al blog-. Lluny de pensar-me que em jugaria tan mala passada. Aquell qui dicta sentència; el mateix que col.loca cadascú al seu lloc o del cual dicen que es oro. El qui no m'ha permès escriure-hi més. No serà tant, pensarà algú... Valgui'm el preuat element com excusa. És qüestió de temps. Curioso elemento el tiempo.

Molt ha plogut des d'aleshores (en el seu sentit figurat, no pas on i quan havia de fer-ho).

(1) Més encara ho ha fet, des dels seus inicis. Aquella música que de ben petit ja em va dir alguna cosa.
-Porta'm una cinta verge demà i te'l gravo. (Jo no sabia què era allò)
-Demana que et comprin una cinta verge i jo t'ho passo -em va tornar a dir-.
Ell ni se'n deu recordar. A mi em va quedar a la memòria. Total, es referia a un "casette". Com havia de saber que n´hi havia de "buits"?!? I com m'havia d'imaginar que se'l podia omplir de cançons d'altres?!?
I sí, sí… l'endemà d'haver-l'hi donat em retornava aquella cinta TDK de color negre i de 90 minuts -sobretot que sigui de noranta, si no no m'hi cabrà!!-. Quin fart d'escoltar-la em vaig fer. S'ha acabat, Vine a la festa, Com més et coneixo…, Tarragona m'esborrona, Està plovent… Entre moltes. Els Pets ja s'havien obert camí en aquell fenomen dels darrers vuitanta o primers noranta que coneixia com a rock català. I tal i com van fer el sensacional i malaguanyat Carles Sabater i Pep Sala (amb els Sau), el Gerard Quintana i companyia amb els Sopa de cabra, el Pemi Fortuny i els seus Lax 'n Busto o -particularment en menor mesura- els Sangtraït, els Pets també van marcar-me. Ells són però, (per diferents circumstàncies) els qui millor han sobreviscut al pas del temps.
Així que em va fer gràcia quan vaig assabentar-me de la seva nova gira "Els Pets fan teatre" (sempre n'estic buscant, sóc molt d'anar a concerts jo) i vaig decidir no perdre'm la cita a l'auditori de Barcelona.
Una gira de cel.lebració dels seus 20 anys. Un espectacle diferent. Lluny de les típiques actuacions de festes majors d'estiu, pavellons plens de suor, salts, cervesa i crits… Els Pets van tocar, en un ambient més íntim, un bon repertori de nous temes, alguna de les seves cançons velles i un bon grapat de no tan velles. Denúncia social, situacions de la vida quotidiana i un toc d'amor i tendresa segueixen sent els arguments que reflecteixen a la lletra de les seves cançons.
Una correcte escenificació, una bona connexió amb el públic i una gran riquesa instrumental que, unides a les seves grans cançons van demostrar-nos per què la banda de Constantí ha pogut permetre's el luxe de commemorar els seus 20 anys de carrera i fer-ho a més, d'aquesta manera.
Felicitats doncs per a ells.


(2) On sí acostuma a ploure és a terres angleses. O almenys això diuen. Jo també ho pensava així, però després de passar-hi una bona temporada l'any passat, no sé si vaig canviar d'idea, si m'hi vaig acabar acostumant o si bé la meravellosa London m'eclipsava les inclemències climàtiques. Quasi que optaria per una barreja de les tres.
El fet és que aprofitant un parell d'exàmens que hi tenia pendents, el pont de desembre i dos dies de vacances que em van concedir, vaig poder arreglar-m´ho per a passar-hi una setmana. I quines ganes en tenia!!

Aquelles ganes de retrobar-se amb grans amics,
De respirar de nou aquell aire diferent,
De sentir que formes part d'aquella gran ciutat i que, al mateix temps, aquella gran ciutat forma part de tu,
Una ciutat oberta, cosmopolita, tan moderna com clàssica, multirracial, lliure
Una ciutat rica en cultura, en persones, rica en bellesa, rica en petits racons i en grans extensions,
Una CIUTAT en majúscules, on viure i aprendre, on formar-se,
Una ciutat per jugar a descobrir-la,
Un símbol d'Europa, un símbol mundial, un exemple a seguir per a tants i tantes
Una ciutat olímpica…
Una ciutat que em porta innombrables records, tots bons...

L'arribada aquell 7 d'octubre,
La vida a la residència i les grans amistats,
Catalans, espanyols, italians, anglesos, francesos, mexicans, paquistanesos, indis, xinesos, alemanys, l'hungarès, israelians, el colombià i un llarg etzètera,
El preciós barri de Hampstead,
L'espera a la cua de la creperia,
Aquell trajecte fins a Baker Street,
La sala d'estar d'aquells baixos a Notting Hill,
La singularitat del mercat de Camden,
El Rolls aparcat davant Harrod's,
L'exclusivitat de New Bond Street,
Onades de gent a Oxford Street,
La cançó que tocava cada matinada aquell negret indigent a Piccadilly i la seva rialla,
El nostre acompanyament,
La Mary Poppins, The Lion King, We will rock you, Mamma Mia i en Sinatra,
Una sastreria a Brompton Road,
El pianista d'aquell saló de te,
Un partit de futbol a un pub,
Un dissabte per la tarda a Covent Garden,
Un matí de diumenge a Portobello Road,
L'inmensitat del Hyde Park,
Un concert al Royal Albert Hall,
La fotografia al Big Ben i The Parliament Houses,
Les banderes camí a Buckingham Palace,
Aquells cignes del llac de St. James Park,
L'esquirol que menjava a Regent's Park
L'enrenou d'un matí laborable a la city,
Aquell sopar a Canary Wharf,
L'arreveure el 22 de desembre,
Les abraçades el 8 de juny,
Aquell arc de sant martí des de l'habitació de la planta quatre,
Estirar-se al llit i escoltar l'Aute i el Sabina dia sí, dia també,
El viatge a Roma,
Les vostres visites,
Aquella nit amb la guitarra,
Aquelles connexions telefòniques plenes de nervis,
Primer a la copa (campions!!) i després a la semi-final del play-off (quin patir!!),
Els dos viatges per veure la final de lliga (no me'n puc estar),
L'Espanyol campió de Copa!!!!,
La vista del London Eye,
El Belfast anclat al Thames i el Tower Bridge de fons,
La World Premier de Harry Potter a Leicester Square,
Umbaba, Chinawhite, el Bar Solona i el Quixote's,
Aquell night bus número 13,
Les festes a la LSE,
Aquella pinta de Guiness,
Els aprovisionaments al badulaque,
Les casetes blanques de Chelsea,
Els carrers estrets del Soho,
Els jerseys del Mickey i la gorra militar!,
Aquelles nits xerrant a l'habitació,
Els Depeche Mode al Wembley Arena,
El venedor de fruita de l'estació,
El ham&cheese croissant del Barista,
Les inanimades figures del Madamme Tussaud's,
La visita a Oxford,
Aquelles Strawberries tartalettes del Paul's,
Els sopars "espanyols" i la sangria de la Champions,
"L'obra'm que vindré tard",
El "porta'm tabac",
El Glenfiddich,
El somriure dels cambrers del Wassaba,
La sensació que mai podria acabar d'escriure els bons records que guardo…

Retrobar-me, en definitiva, amb tots ells i reviure'ls. Així ho vaig fer. De ben segur que hi tornaré.


(3) Algunes vegades m'havia vingut al cap aquell pensament i provava d'imaginar què passaria quan ella no hi fos. Se'm feia impossible, la veritat. Era conscient, però, que la resposta arribaria en un futur no massa llunyà. Més valia deixar-ho córrer i no pensar-hi. Tot anava bé…

Va ser a principis de desembre, just després del pont, quan em van dir que l'àvia no estava massa bé. ("No estava massa bé"…) Al principi hom sempre pensa i espera que no es tracti de res important. Van fer-li unes quantes proves, però el diagnòstic no era massa clar, almenys pel que fa a la "malaltia". Certament, a una determinada edat, qualsevol malaltia, per petita que sigui, pot esdevenir en un gran obstacle.

Semblava que la situació no millorava, més aviat el contrari. "L'àvia no està massa bé" havia passat a "l'àvia està malament". Quan vaig anar a visitar-la vaig poder adonar-me'n. Juraria que ja feia un bon temps que no m'havia rondat més pel cap el dia en que faltés. Però, aquesta vegada aquell pensament se'm va tornar a fer present. I no només a mi. L'àvia s'estava apagant. L'àvia estava vivint els seus últims dies. Tot i així a tots se'ns feia impossible d'imaginar-nos un buit tan gran. Aquella mare de dotze, àvia de seixanta i besàvia de vuitanta i tants, no podia deixar-nos. Segur que no ho faria.

Els següents dies es van fer molt llargs per a tota la família Sala. Van comunicar-nos que segurament no passaria del cap de setmana o en tot cas, principis de la setmana vinent. El Luti va arribar de París per unir-se a tots els seus germans. Tots ells i la Mercè passaven nit i dia a l'habitació de l'àvia. Néts i besnéts tampoc paraven d'entrar i sortir-ne. En qualsevol moment podia deixar-nos i tothom volia ser al seu costat i en aquella casa on al llarg dels anys es va cimentar la nostra gran família. Quina sort poder estar a casa i envoltada de tots ells. Però, per sort, la nostra, la d'haver pogut pertànyer a aquesta família que gràcies a tu es va fer gran. I és tan gran!

(…) Va passar el cap de setmana i tot i que l'àvia ja ni tan sols menjava, semblava que encara volia estar una mica més amb tots nosaltres. Dilluns, dimarts… es tornaven a repetir les mateixes escenes. La casa plena a totes hores. Era tan dur com -ara que me n'adono- bonic. Tots voliem ser-hi al mateix temps que ens feiem costat.

Dimecres al matí jo era a la feina. El meu pensament però, era a casa l'àvia. Tots els qui no podiem ser-hi físicament, el teniem allà. Sabia que en qualsevol moment podia rebre la notícia. N'estava preparat (si és que mai se'n pot estar en casos com aquest). Als volts de les dotze del migdia vaig rebre un missatge del Litus. "Pau, l'àvia ja no està entre nosaltres", deia. Aquell cor tan gran havia deixat de bategar. Deixava enrera una vida exemplar, d'amor i d'entrega. Una vida meravellosa. De ben segur que amb l'orgull i la felicitat del camí recorregut. Després d'una vida intensa i uns darrers dies acompanyada de tots els seus i a casa seva, l'àvia Maria se n'anava de la millor manera que podia fer-ho. Amb tot això, i amb l'esperança de retrobar-se amb el seu fill Joaquín i l'abuelito José, que la devien estar esperant i amb qui deu trobar-se mentre escric aquestes ratlles.

Vaig desplaçar-me cap a Terrassa el més ràpid que vaig poder. En arribar, vaig trobar-m'hi tots els tiets. Molta serenitat tot i el desconsol. El Tomy arribava poc després que jo i recordo com va abraçar-se a la Tia Pili i va trencar a plorar. Tots els cosins havien anat a dinar plegats. Vaig unir-me a ells.
La tarda a casa l'àvia va ser una constant desfilada d'amics i coneguts de la família. En arribar la nit, els tiets van establir uns torns per a fer-li companyia. L'endemà seria l'enterrament. Els meus germans, el Santi, el Litus, la Pili, el Kike, el Tomy, la Glòria i l'Edu també vam quedar-nos-hi fins ben entrada la matinada. Anar xerrant, recordant vells temps, explicant anècdotes…

L'enterrament i missa funeral pel seu etern repòs va tenir lloc el dia següent a la catedral del Sant Esperit. Tot seguit vem acompanyar l'àvia al cementiri per a donar-li sepultura.

Després d'uns dies molt durs en venien d'altres, segurament encara més durs. El suport i la unió de tota la família van fer-los més fàcils del que s'aventuraven. El dinar de nadal i el sopar de fi d'any, tot un exemple.

Gràcies a tots vosaltres. I sobretot a tu, àvia, per la gran família que vas formar i tot el que ens has estimat.

Sé que sempre seràs entre nosaltres. Nosaltres sempre et durem al cor. Moltes gràcies!

La cançó més bonica del món...

Era d'un color groc pàl.lid i a la part frontal hi havia dibuixades unes branques amb unes quantes fulles de color verd. En una d'elles, si trobava un rossinyol que entonava el seu cant. "La cançó més bonica del món" era el títol d'aquell disc que tenia a casa quan era petit. Me'n feia tips d'escoltar-lo. I estic segur que no he estat l'únic. Tal i com il.lustrava la seva coberta, el disc narrava la història d'un Rossinyol que estava trist perquè no coneixia la cançó més bonica de totes.
Així doncs, va decidir emprendre un viatge a França i, de camí, demanar a tothom amb qui es trobés que li cantessin la seva cançó preferida. Potser d'aquesta manera les sabria totes i podria decidir quina és la que tant buscava.
Va volar per tot Catalunya, i homes i dones de diferents pobles li van cantar un munt de cançons. Cada cançó li semblava la més bonica.
Finalment, va adonar-se'n que la tria no era gens fàcil. No podria decidir-se per una de sola: cadascuna de les que havia après li semblava la cançó més bonica del món.
En definitiva, com totes les faules, tenia una moralitat final: pretenia ensenyar-nos quina pot ser la clau de la felicitat.

Faunes a part, valgui'm l'exemple i el record per encetar una secció al meu blog: "La cançó més bonica del món".
No es tractarà de descobrir-la, ni de declarar-la oficialment com a tal... Simplement, penjaré aquelles cançons que, sota el meu parer, si el moment, la forma i el lloc en que les escolto reuneixen certa idoneïtat, es converteixen en aquell precís instant i espai en la cançó més bonica del món.

I doncs, per començar, crec que no hi ha millor cançó, valgui'm -una vegada més- la redundància, que "La canción más hermosa del mundo" del maestro Joaquín Sabina.
Com sempre, impecable en la lletra -amb grans jocs de paraules- i amb una gran melodia. Una suggerència pels qui la volgueu "escoltar" (no dic "baixar" -tot i que això fareu- perque aquest home es mereix realment els seus drets d'autor): feu-ho amb la versió que canta acompanyat de Pablo Milanés. Sensacional.
Suposo que a tots ens agradaria composar una cançó amb l'objectiu que arribés a ser, ni que fos per un instant i en un espai determinat, la "más hermosa del mundo".

Aquí us deixo amb ella...

La canción más hermosa del mundo

Yo tenía un botón sin ojal, un gusano de seda,
medio par de zapatos de clown y un alma en almoneda,
una hispano olivetti con caries, un tren con retraso,
un carné del Atleti, una cara de culo de vaso,

un colegio de pago, un compás, una mesa camilla,
una nuez, o bocado de Adán, menos una costilla,
una bici diabética, un cúmulo, un cirro, una strato,
un camello del rey Baltasar, una gata sin gato,

mi Annie Hall, mi Gioconda, mi Wendy, las damas primero,
mi Cantinflas, mi Bola de Nieve, mis tres Mosqueteros,
mi Tintín, mi yo-yo, mi azulete, mi siete de copas,
el zaguán donde te desnudé sin quitarte la ropa.

Mi escondite, mi clave de sol, mi reloj de pulsera,
una lámpara de Alí Babá dentro de una chistera,
no sabía que la primavera duraba un segundo,
yo quería escribir la canción más hermosa del mundo.

Les presento a mi abuelo bastardo, a mi esposa soltera,
al padrino que me apadrinó en la legión extranjera,
a mi hermano gemelo, patrón de la merca ambulante,
a Simbad el marino que tuvo un sobrino cantante,

al putón de mi prima Carlota y su perro salchicha,
a mi chupa de cota de mallas contra la desdicha,
mariposas que cazan en sueños los niños con granos
cuando sueñan que abrazan a Venus de Milo sin manos.

Me libré de los tontos por ciento, del cuento del bisnes,
dando clases en una academia de cantos de cisne,
con Simón de Cirene hice un tour por el monte Calvario,
¿qué harías tú si Adelita se fuera con un comisario?

Frente al cabo de poca esperanza arrié mi bandera,
si me pierdo de vista esperadme en la lista de espera,
heredé una botella de ron de un clochard moribundo,
olvidé la lección a la vuelta de un coma profundo.

Nunca pude cantar de un tirón
la canción de las babas del mar, del relámpago en vena,
de las lágrimas para llorar cuando valga la pena,
de la página encinta en el vientre de un bloc trotamundos,
de la gota de tinta en el himno de los iracundos.
Yo quería escribir la canción más hermosa del mundo.


PD: Gracias Joaquín por hacerme tan amenos los trayectos en tren.

...que casa meva és casa vostra

Tal i com diu la cançó. Benvinguts al meu blog! Un espai per intentar fer el meu món més proper a tots vosaltres. Aquí aniré penjant -amb la periodicitat que el meu temps em permeti- tot tipus de relats, vivències, fotografies, cançons, crítiques, cròniques... allò que el moment demani.
Feu-lo vostre!

Records...

Sa Riera

Petita cala amagada,

bell racó de la Costa Brava;

entre Sa Tuna i Pals

ones a compàs de vals,

s'atansen a Sa Riera,

per contemplar a l'horitzó,

la meravella de les Medes.

Petita cala amagada,

bell racó de la Costa Brava;

a l'hivern solitària,

a l'estiu gent estranya.

Però, sempre tan bella i formosa,

petita i deliciosa.

* Fent memòria dels estius que hi vaig passar, he recordat un petit poema que vaig dedicar-li quan rondava els 16 anys. I és que, les cales de Begur - Sa Tuna, Sa Riera i Aiguablava - juntament amb les de Palafrugell - Llafranc, Calella i Tamariu- són dels racons més bonics de la costa catalana. Un paradís proper on refugiar-se. Un grapat de records!