La cançó més bonica del món...

Era d'un color groc pàl.lid i a la part frontal hi havia dibuixades unes branques amb unes quantes fulles de color verd. En una d'elles, si trobava un rossinyol que entonava el seu cant. "La cançó més bonica del món" era el títol d'aquell disc que tenia a casa quan era petit. Me'n feia tips d'escoltar-lo. I estic segur que no he estat l'únic. Tal i com il.lustrava la seva coberta, el disc narrava la història d'un Rossinyol que estava trist perquè no coneixia la cançó més bonica de totes.
Així doncs, va decidir emprendre un viatge a França i, de camí, demanar a tothom amb qui es trobés que li cantessin la seva cançó preferida. Potser d'aquesta manera les sabria totes i podria decidir quina és la que tant buscava.
Va volar per tot Catalunya, i homes i dones de diferents pobles li van cantar un munt de cançons. Cada cançó li semblava la més bonica.
Finalment, va adonar-se'n que la tria no era gens fàcil. No podria decidir-se per una de sola: cadascuna de les que havia après li semblava la cançó més bonica del món.
En definitiva, com totes les faules, tenia una moralitat final: pretenia ensenyar-nos quina pot ser la clau de la felicitat.

Faunes a part, valgui'm l'exemple i el record per encetar una secció al meu blog: "La cançó més bonica del món".
No es tractarà de descobrir-la, ni de declarar-la oficialment com a tal... Simplement, penjaré aquelles cançons que, sota el meu parer, si el moment, la forma i el lloc en que les escolto reuneixen certa idoneïtat, es converteixen en aquell precís instant i espai en la cançó més bonica del món.

I doncs, per començar, crec que no hi ha millor cançó, valgui'm -una vegada més- la redundància, que "La canción más hermosa del mundo" del maestro Joaquín Sabina.
Com sempre, impecable en la lletra -amb grans jocs de paraules- i amb una gran melodia. Una suggerència pels qui la volgueu "escoltar" (no dic "baixar" -tot i que això fareu- perque aquest home es mereix realment els seus drets d'autor): feu-ho amb la versió que canta acompanyat de Pablo Milanés. Sensacional.
Suposo que a tots ens agradaria composar una cançó amb l'objectiu que arribés a ser, ni que fos per un instant i en un espai determinat, la "más hermosa del mundo".

Aquí us deixo amb ella...

La canción más hermosa del mundo

Yo tenía un botón sin ojal, un gusano de seda,
medio par de zapatos de clown y un alma en almoneda,
una hispano olivetti con caries, un tren con retraso,
un carné del Atleti, una cara de culo de vaso,

un colegio de pago, un compás, una mesa camilla,
una nuez, o bocado de Adán, menos una costilla,
una bici diabética, un cúmulo, un cirro, una strato,
un camello del rey Baltasar, una gata sin gato,

mi Annie Hall, mi Gioconda, mi Wendy, las damas primero,
mi Cantinflas, mi Bola de Nieve, mis tres Mosqueteros,
mi Tintín, mi yo-yo, mi azulete, mi siete de copas,
el zaguán donde te desnudé sin quitarte la ropa.

Mi escondite, mi clave de sol, mi reloj de pulsera,
una lámpara de Alí Babá dentro de una chistera,
no sabía que la primavera duraba un segundo,
yo quería escribir la canción más hermosa del mundo.

Les presento a mi abuelo bastardo, a mi esposa soltera,
al padrino que me apadrinó en la legión extranjera,
a mi hermano gemelo, patrón de la merca ambulante,
a Simbad el marino que tuvo un sobrino cantante,

al putón de mi prima Carlota y su perro salchicha,
a mi chupa de cota de mallas contra la desdicha,
mariposas que cazan en sueños los niños con granos
cuando sueñan que abrazan a Venus de Milo sin manos.

Me libré de los tontos por ciento, del cuento del bisnes,
dando clases en una academia de cantos de cisne,
con Simón de Cirene hice un tour por el monte Calvario,
¿qué harías tú si Adelita se fuera con un comisario?

Frente al cabo de poca esperanza arrié mi bandera,
si me pierdo de vista esperadme en la lista de espera,
heredé una botella de ron de un clochard moribundo,
olvidé la lección a la vuelta de un coma profundo.

Nunca pude cantar de un tirón
la canción de las babas del mar, del relámpago en vena,
de las lágrimas para llorar cuando valga la pena,
de la página encinta en el vientre de un bloc trotamundos,
de la gota de tinta en el himno de los iracundos.
Yo quería escribir la canción más hermosa del mundo.


PD: Gracias Joaquín por hacerme tan amenos los trayectos en tren.

...que casa meva és casa vostra

Tal i com diu la cançó. Benvinguts al meu blog! Un espai per intentar fer el meu món més proper a tots vosaltres. Aquí aniré penjant -amb la periodicitat que el meu temps em permeti- tot tipus de relats, vivències, fotografies, cançons, crítiques, cròniques... allò que el moment demani.
Feu-lo vostre!

Records...

Sa Riera

Petita cala amagada,

bell racó de la Costa Brava;

entre Sa Tuna i Pals

ones a compàs de vals,

s'atansen a Sa Riera,

per contemplar a l'horitzó,

la meravella de les Medes.

Petita cala amagada,

bell racó de la Costa Brava;

a l'hivern solitària,

a l'estiu gent estranya.

Però, sempre tan bella i formosa,

petita i deliciosa.

* Fent memòria dels estius que hi vaig passar, he recordat un petit poema que vaig dedicar-li quan rondava els 16 anys. I és que, les cales de Begur - Sa Tuna, Sa Riera i Aiguablava - juntament amb les de Palafrugell - Llafranc, Calella i Tamariu- són dels racons més bonics de la costa catalana. Un paradís proper on refugiar-se. Un grapat de records!